No se molt bé si em va parir el meu pare a l'obrir una caixa de tornillos o un pot de mel, el que es segur és que li vaig donar un susto de mort.

nazuke

1er capítol. El pot de mel

La meva avia em va contar com em vaig estavellar al món, el meu pare creu que em va vomitar dins d'un pot de mel.

Els que ho van presenciar pensaven que el meu pare havia parit un llop per la boca! i la família aporegada pel que diran van decidir que jo havia ixit del ventre de ma mare, després de que la llavor de meu pare s'introduís al seu cony, la mateixa història de sempre.

D'aquella època conserve un vici angoixant per tot allò que sigui dolç, xocolata, mermelada, dolç de llet, mel, panses, croissants, ensaimades, tortaes, torró, massapà, bombons, boniatos al forn, arròs amb llet...

També hi conserve el vici en abstracte, puc fumar, menjar, follar, ficar-me coses pel nas, mossegar-me les ungles, rascar-me,... i tot el que se t'acudeixi però compulsivament.

A poc a poc que anava sortint del pot de mel, anaven estimant-me un poquet.
El primer que vaig treure va ser un peu blanquet, blanquet, amb el que podia agafar tot tipus d'objectes, i quan algú s'arrimava a corcollejar jo li ficava un dit al nas. La meva mare per a que deixes d'espantar a la família, em va posar una sabateta de ballarina i em tocava la trompeta per a que jo ballara amb el peu.

Van començar a sortir els meus cabells llargs i vermells, que em van servir per amagar-me quan la meva avia venia a xuclar-me la cara o les dones del poble em feien pessics a les galtes.

El pitjor va ser quan vaig treure el cul! quina vergonya per tothom, el cul de la filla del pot de mel no feia més que cagar, cagar i cagar... i darrere del cul van venir les mans i va ser molt pitjor, perquè el que sortia pel cul anava a les meves mans per transformar-se en boniques figuretes...
al poc temps hi tenia una col·lecció d'escultures de caca de mel. Al meu pare ja no li quedaven cabells al cap.

A poc a poc vaig treure tot el cos, era un bitxo ben gran, però molt dolcet. Em vaig ensenyar a somriure i fins i tot a parlar, encara que no tinc una boca molt donada a aquestes tasques. Amb el temps em vaig adonar de que preferia utilitzar la boca com ho feia la meva avia, xuclar, xuclar i xuclar, gelats de maduixa, llavis, braços, orelles, conys o peus, vaig descobrir el plaer de mossegar i deixar la marca dels meus dents a altres cossos.

Ja fa de tot això, i ja ningú se'n recorda que hi vaig viure a un pot de mel, però jo de tant en tant desitge tornar-hi i tancar la tapa.

Ara les dones del poble ja no em pessiguen les galtes i em regiren la cara quan em veuen passar, perquè un dia vaig marxar de casa seva, on xuclar mugrons està prohibit, treure's cases d'un barret està mal vist i casar-se amb forasters és pecat.